La immigració de la dècada del 50 al 60. Una
experiència no exclusivament econòmica
Angelina
Puig i Valls. Barcelona 19 de novembre 2019
Gràcies per convidar-me, no és un pur formulisme. Per una
historiadora ser en aquest local on s’exposa la memòria de la Maquinista
terrestre y marítima és emocionant. Com m’explicàveu, mentre miràvem els
plafons de l’exposició, podem caminar per Barcelona i anar veient edificis que
estan molt dins de la nostra quotidianitat i que varen ser construït aquí per
aquesta gran empresa. Nomes dos com a mostra: el Mercat del Born i l’Estació de
França. Una empresa que prové de lluny, que va començar a treballar al cor de
la ciutat, el Raval i que després passà a barris tan emblemàtics com la
Barceloneta, o aquí mateix, entre els barris de Sant Andreu i el Bon Pastor.
Una empresa que forma part de la història de Catalunya, de la història de la
industrialització catalana, una fabrica pionera de la Revolució Industrial
Catalana. Història igualment de les estirps de prohoms catalans, però , també i
sobretot que forma part de a història de la classe treballadora d’aquest país.
Una empresa que arribà a comptar amb tres mil treballadors i treballadores. La
Maquinista que seria fins a la dictadura franquista, un dels primers nuclis de
conscienciació de la classe treballadora i un dels principals escenaris de
reivindicacions dels seus drets. I com historiadora, faig un reconeixement al
seu Comitè d’empresa que va merèixer la Medalla d’Honor de Barcelona pel
manifesta dictat el 1993 per tal de preservar les senyes d’identitat de
l’empresa i per fer una aportació col·lectiva a la història. Això és el que
veiem aquí. Així que dono les gracies a la presidenta de la Fundació, Montse
Milà, per haver-me convidat a estar avui aquí.
Encara una darrera cosa, la Maquinista durant la Guerra Civil va ser
col·lectivitzada per la Generalitat, aquest és un fet que lliga amb la
conferencia d’avui. Perquè us parlaré també de col·lectivitzacions, aquesta
vegada, en el camp.
Parlarem d’una investigació que vaig fer per a la meva tesi doctoral ja fa
molts anys. Poc abans de presentar-la la vida em situà en una cruïlla (com
tantes vegades ho fa la vida) on vaig haver de decidir si m’endinsava en
l’ofici d’historiadora o un emprenia un altre camí professional i vital. Em
vaig decidir pel segon dient-me a mi mateixa, que reprendria la historia una
vegada em jubilés.
No pensava en aquell moment que això arribaria tant aviat. Els anys volen, com
totes i tots sabem.
I de jubilada vaig pensar que els nous temps demanaven noves formes. I vet aquí
que vaig decidir traslladar els resultats d’aquella recerca de feia anys, però
per a la seva temàtica de plena actualitat, en un Blog. Us convido a
visitar-lo.
La recerca partia de la base que les causes dels processos d’emigració, a part
de les causes demogràfiques i econòmiques, s’han de buscar, també, dins del
substrat cultural que la societat emigrant posseeix. En conseqüència, per
estudiar la immigració a Catalunya vaig intentar conèixer la societat d’on
provenia la immigració i la història de la gent des de molt abans del moment en
què sorgí la idea d’abandonar la terra natal.
Alguns estudis sobre emigració analitzen també la societat d’origen de les
persones immigrants, però, generalment, són retrats o anàlisis de les dues
situacions. La societat d’origen i la receptora que solen donar-se com a causa
i efecte una de l’altra. És prescindeix, quasi sempre, del procés que es
produeix per passar d’una situació a l’altra, d’un lloc a l’altre. Camí que no
és lineal sinó sovint, d’anada i tornada, fins i tot quan el fet migratori és
planejat com a definitiu i irreversible.
Per fer això la font ideal son les orals. La història de les persones
recordada per elles mateixes es mou en el temps i d’aquesta manera la narració
traspassa les barreres entre treball i casa, política i cultura, un lloc i
altre, a l’inrevés de moltes de les nostres dades escrites i dels nostres conceptes
que estan sempre separats. La informació oral permet explorar la interacció
mútua entre la família i l’economia, discutir el concepte clàssic d’obrer del
camp o d’immigrant com un subjecte exclusivament del gènere masculí, i permet,
també, estudiar ambdues parts d’un procés migratori: allà i aquí.
Avui aquestes fonts tenen un valor afegit. Vaig fer les entrevistes al final de
la dècada dels vuitanta a persones nascudes a principis del segle XX,
protagonistes del procés migratori. Ara, si volguéssim fer una recerca
semblant, per llei de vida, no podria ser.
De manera que vaig resseguir la història de diverses persones nascudes a
Pedro Martínez (Montes Orientales de Granada) que van emigrar, a partir de
1950, cap a Catalunya essent l’última parada de l’emigració Sabadell i més
concretament el barri de Torre-romeu.
Naturalment, també, vaig analitzar els documents de l’Arxiu d’Història
Municipal de Sabadell, concretament els Padrons de 1950 i 1955, els Permisos
d’Obres des de 1950 a 1959 i diversa normativa local de l’època especialment
d’urbanisme. I llegir tota la literatura que es disposava sobre els diferents
temes que abraçava la tesi.
Centrem-nos ara en el títol d’aquesta xerrada, i per això ens hem de fer la
pregunta: Per què marxaren?
Si tinguéssim ara la possibilitat d’entrar al Blog, us dirigiria cap el
capítol 11 i miraríem en quins anys retornaren al poble les persones que el
franquisme a l’acabar la guerra havia reclòs a les presons, als camps de
treball, al servei militar de l’exercit franquista. Veuríem que retornaren al
poble ben entrada la dècada dels 40. Poc anys abans de quan els pioners
decidiren deixar-lo.
En els testimonis que posseïm trobem respostes diferents a la pregunta ¿per
què marxaren? segons ho fessin al llarg de la primera dècada de la segona
meitat del segle, o bé en la dècada següent. Ben entès que es comparteix una
causa profunda i evident: el rebuig d’una terra massa plena de gent i buida de
feina i l’esperança de trobar-ne una altra on la indústria, la construcció i
els serveis domèstics, els oferissin el treball que no els donaven en el poble
on havien nascut.
Les persones que marxaren a principis dels 50 són treballadors i
treballadores, gent amb empenta i iniciativa però callada per la forta
repressió de la postguerra. Gent que havia fet una guerra contra el feixisme i
que en la rereguarda havia participat d’experiències revolucionàries (Pedro
Martínez va quedar en el cantó republicà i es col·lectivitzaran els seus
cortijos) en un intent, malgrat les deficiències, dificultats i errors, de
construir el somni del repartiment de les terres. En acabar la contesa,
aquestes persones es troben submergides en una vida absolutament fosca i
terrible, amb poca o sense feina i sempre mal pagada, una repressió ferotge,
amb imposicions i un ambient aclaparador.
Davant de situacions d’aquesta mena , segons la psicologia, solament poden
donar-se tres actituds: rebel·lar-se, resignar-se o emigrar, que es prenen
segons la psicologia personal de cadascú i segons l’estructura econòmica social
i política del moment. En aquell temps històric la difícil solució es redueix a
l’emigració o a la resignació, car la rebel·lió era difícil després d’haver
patit la guerra i en ple franquisme.
Per altra part la cruel mobilitat de la guerra va possibilitar que algunes
persones, malgrat els horrors, fora del poble, poguessin albirar nous
horitzons.
Mentre, les que restaren al poble, especialment dones, patien els immediats
dies de la postguerra, la fam, la por, la solitud, la repressió.
Quan els absents retornaren no ja de la guerra, sinó de la seva continuació
(batallons de treballadors, presó, camps de concentració, servei militar),
sofriren més repressió i necessitats. Recordem tornen al 42, 43, 44, 45…i que
troben?
Intentaren dur una vida normal, social i familiar, i descobriren les
dificultats d’adaptació en el propi medi. Dels discursos revolucionaris havien
passat als silencis prenyats de por. O pitjor, a la necessitat que ofega
qualsevol pensament que no vingui de l’estómac.
En aquest sofriment germinaren canvis de mentalitat, que a la vegada
possibilitaren nous pensaments de fuga.
No és difícil, a partir d’analitzar els testimonis personals dels que havia
viscut en la República, veure l’emigració com un fenomen col·lectiu de la
majoria de la pagesia andalusa, que havent perdut la guerra sabia que no tenia
cap esperança de millorar en les noves condicions.
L’últim terç del segle XIX les idees majoritàriament anarquistes havien
estat l’esperança dels jornalers i les jornaleres andaluses. Tots els mitjans
subversius que la revolució va aportar – sindicats, revoltes, vagues, etc.-
foren posats al servei d’aquest fi últim. Amb l’arribada de la II República,
aquestes aspiracions prengueren nous ànims, algunes de les seves
reivindicacions varen aconseguir-se, com ara la limitació de la jornada de
treball, l’adscripció forçosa d’obrers en totes les èpoques en les grans
finques, i sobretot, la possibilitat de tenir accés al poder polític a través
dels ajuntaments. Començava a entreveure’s la possibilitat d’aconseguir la tan
esperada reforma agrària.
Acabada la guerra incivil la il·lusió va desaparèixer per sempre més. L’única
solució era cercar feina en altres regions i intentar l’inici d’una nova vida.
Un altre tret d’aquesta societat d’abans de la guerra, que sovint no se
s’assenyala, és la forta mobilitat per poder treballar. Aquest costum podia ser
addicionalment un punt que ajudés a decidir-se més tard per l’emigració. En
efecte, tothom havia de cercar la feina diàriament i no sempre en el mateix
poble. Els homes, en la sembra i la recol·lecció, durant una sèrie de mesos
abandonaven la família i vivien i treballaven en les extenses finques
allunyades del poble. Si cal van fins a la Campiña cordovesa, o a Almeria o a
Jaén. Les dones, igualment, anaven de casa en casa fent diferents tasques,
cosint, rentant, i a l’època de les matances dels porcs s’estan fins una
setmana fora de casa. I els nens fan de pastors o ajuden als camps i les nenes
fan de “minyones” de les famílies riques. Nenes, nens, homes i dones participen
d’ocupacions caracteritzades per la mobilitat i la temporalitat i l’obligació
de separacions més o menys llargues de la resta de la família.
Tornem en el moment de la decisió de marxar. Què els retenia en pobles com
Pedro Martínez? La majoria no posseïen ni tan sols les quatre parets que els
aixoplugaven. Cada dia es despertaven amb la incertesa de saber si aquell dia
els donarien treball o no i, per tant, si menjarien o no. Què importava la
imprevisibilitat del desconegut, davant la insuportable realitat del dia a dia?
Eren pobres i res els lligava. Paradoxalment, la manca de qualsevol petita
propietat els deixava lliures per abandonar el poble amb poca enyorança.
Alguna d’aquestes persones a partir de les seves estades a la presó i als
mateixos periples de la guerra, obtingueren informació i conegueren gent i
altres indrets que els facilitaren la idea de marxar del poble. Si més no, a
partir d’aquella història malaurada, havien tingut l’oportunitat de saber que
el món no s’acabava ni començava allà on havien nascut. Alguna persona, de fet,
ja no va tornar a Pedro Martínez després de complir les condemnes imposades per
la “justicia” franquista.
La traducció local de les pressions sociopolítiques d’aquella època
històrica, l’omnipresència del caciquisme, la corrupció, la presència del poder
coactiu formal en el poble produïa ansietat i tensions que van fer desitjable
l’anonimat de les ciutats més grans, on el control directe és més laxa. En el
poble l’ajuntament i els seus funcionaris, la Guàrdia Civil i l’Església (el
capellà), s’unien per imposar i fer observar tot tipus de prescripcions, fins
reduir molt sensiblement l’esfera privada i la independència personal. Tot això
es va anant fent intolerables quan s’albiren altres situacions on l’opressió
era menys notable.
Tot plegat convertí l’emigració en l’única revolta possible del moment. De
manera que no és agosarat sostenir que l’emigració dels pioners és a dir la de
la primera dècada del 50 al 60, no fou una experiència exclusivament econòmica
sinó una conseqüència indirecta del resultat de la guerra civil. Així, anys
després de finalitzada, la contesa encara incidia en la vida de les persones i
de les seves comunitats. En un procés que aleshores tot just començava, però,
que amb pocs anys, va buidar més d’un poble de la península i n’omplí d’altres.
En la dècada següent, els anys seixanta, les causes de l’emigració ja són
unes altres. Al canvi de mentalitat s’hi ha d’afegir altres factors no menys
decisius. Al començar la dècada la situació econòmica a Pedro Martínez
s’agreuja. La gent percep clarament aquesta data com a divisòria d’un temps
encara molt més difícil perquè en aquell moment és quan en el poble
s’introdueixen la maquinaria i els herbicides a l’agricultura, que tots els
testimonis citen com la causa més directa de la disminució del treball. En
efecte, a partir d’aquesta data, la situació d’atur en el poble s’aguditza
extremadament i als baixos nivells de salaris s’hi suma la disminució notable
de jornades de treball.
Però això donaria pas a una segona conferència.
En els temps actuals quan s’expliquen els sofriments de la gent sota la
subjugació franquista o la crueltat de les actuacions d’algunes persones de les
classes dominats, costen de creure. Us convido, altra vegada, a entrar al Blog.
En ell hi trobareu els testimonis escrits . Són millors del que jo us podria
dir. Des del Blog es pot entrar, igualment, directament a la Tesi doctoral
completa. En ella hi vaig escriure la transcripció completa de totes les
entrevistes.
De tota manera us llegiré dos testimonis sobre el perquè de la decisió de
marxar del poble.
“Pues cuando llegué al pueblo después de la prisión, pues que yo aquello lo
encontraba ¿cómo te diría yo? Muy raro. Y de yo tener ahora de empezar a vivir
con aquella gente que tanto había odiado, y que tanto mal me habían hecho. Pues
yo me pensaba que sería aquello, para mí una cosa que ¡qué más a gusto me lo
pasaba en la cárcel, que vivir yo entre aquella gente, que tanto daño nos
hicieron!”
“Y me vine porque allí había una gente muy mala, habían muchos fascistas muy
malos. ¡Yo cómo no era fascista! …teníamos un yugo muy grande. Y yo ya pensé,
no hombre yo me voy por ahí a buscar la vida porque aquí no ventilas na. Porque
yo vivía de alquiler y había meses que pasaba el alquiler y habías de andar a
trote porque eran 20 duros que pagaba cada mes de alquiler. Y pa juntar 20
duros en aquellos tiempos con el jornal, pues como a veces no lo hacías
siquiera en un mes, pues ya tenías que entramparte en la tienda. Y venía la cosa
tirante, y yo harto, dije: -Pues no, yo me tomo el vuelo de aquí a ver si tengo
suerte.
Y mira pegamos aquí en Sabadell y aquí estamos y tan a gusto”.
I “l’estamos aquí”, em permet enganxar la història en l’estada d’aquestes
persones en el barri que van construir quasi literalment amb les seves mans.
Els suburbis que no meresqueren el nom de barris fins que al cap de molts anys
quan els seus veïns i veïnes aconseguiren a base de moltes reivindicacions i
lluites canviar les fisonomies d’aquells indrets. Llocs que, en un principi, no
tenien les més elementals condicions de vida. Sense llum, sense aigua, sense
clavegueram, sense asfalt, més o menys aïllats del centre, sense transport,
sense serveis sanitaris, sense escola.
Permeteu-me que faci un apunt per lligar aquestes històries als nostres
actuals convulsos dies. Aquest llarg recorregut que s’inicia a Andalusia i
acaba a Catalunya, quan s’analitzen les històries personals i col·lectives,
podem comprovar com, al llarg de la vida, una mateixa persona pot anar acumulant
vivències distintes que li permetran identificar-se a partir de diverses
identitats compartides.
Moltes de les dones i homes que van deixar el seu poble natal, i la seva
descendència, comparteixen amb naturalitat la seva identitat obrera, la veïnal,
l’andalusa i la catalana. I d’aquesta manera, conjuntament amb la població
nascuda al país (de vegades provinent d’immigracions anteriors) es convertiren
en part consubstancial de la construcció de la Catalunya democràtica.
Moltes gracies!
